A Catalunya, diuen, la culpa de tots els mals la tenen els polítics: el finançament escanyat, les infraestructures estratègiques que no arriben – connexió de mercaderies i d’alta velocitat amb França, corredor mediterrani, inversió en rodalies- , la gestió de l’aeroport, l’educació escarransida. Deixeu-me dir, per una vegada almenys, que jo crec que en realitat la té la població. Per dues raons:
• Els politics surten de la població i no hi ha lleis que impedeixin entrar en política. Si algú creu que es fa tot molt malament, la millor manera de protestar es de ficar-s’hi fins el moll.
• A Catalunya les estem passant magres també gràcies a tots i cada un del 1.690.000 de votants que van caure en la trampa d’escola primària que va preparar aquest demagog perillós que es diu José Zaragoza ( ‘Si tu no hi vas, ells tornen’ ) : un personatge que s’aprofita d’una majoria social que de política ni en sap ni segurament en vol saber massa, reduint-ho tot a un teler de banalitats i raonaments de fireta que haurien de despertar feredat en un població adulta.
Per aquesta raó, per la inèrcia i el desencís que la democràcia genera en la majoria de la població i la manca de referents que permetin reaccionar, em va resultar tan decebedor el discurs del darrerament combatiu Jordi Pujol, aquesta setmana a Els matins de TV3 : el President va ser completament incapaç de quantificar els guanys per a Catalunya de la seva estratègia d’anys i panys de garantir la governabilitat de l’Estat per sobre de tot. Va dir: ‘ són d’aquestes coses que no es poden mesurar fàcilment ‘ . L’únic que se li va acudir va ser: sense el nostre suport a Felipe Gonzalez al 1993 no hauríem entrat a l’euro. I sense haver de dependre de l’Estat espanyol per entrar a l’euro, no hi hauríem entrat potser més fàcilment i sense tantes hipoteques cada cop més injustificables? A meu parer Pujol va demostrar que , tot i haver estat un home cabdal per a Catalunya i haver-la salvat juntament amb uns pocs altres durant la dictadura, tot i ser un d’aquest polítics que saben portar les idees essencials a la pràctica i creure-hi quan molts pocs d’altres ho volen fer, quan no hi ha res al voltant que en demostri la validesa ; tot i reaccionar sempre en positiu i saber sempre tirar cap endavant, resistir i salvar la voluntat de ser, malgrat tot això, va demostrar que el seu discurs te’ uns límits molt evidents , i que pot arribar a ser fins i tot perniciós pel futur del país.
Deixeu-me, per un cop, ser agosarat i atrevir-me a criticar a qui ha fet tant: encara que sigui un joc, potser és necessari, per continuar avançant. Pujol parla del corredor mediterrani : ell en parla des de 1986, diu, i s’acabarà fent. Però com és possible que fins ara ningú des de Catalunya hagi sabut convèncer l’Estat per fer-lo? S’acabarà fent, però en infraestructures, per anar lluny, cal arribar d’hora. Es guanya molt quan es construeixen abans que les del veïns. És això el que atrau als inversors: la diferència comparativa. Es guanya quan s’exerceix acció propulsiva: no quan es fan les coses només quan les veu i vol tothom. Això és massa fàcil, i no té premi .
Aquest és un dels misteris de la política i del poder: fins i tot els més preparats, els més capaços, cometen , de vegades, greus errades. Com la de Pujol en les acaballes del seu mandat: part de la població de Catalunya li va passar pel davant en reivindicacions –els 400.000 que van de deixar de votar CiU per recolzar ERC-, veient-lo incapaç de reaccionar en front de la pressió estatal del PP, patint humiliació rere humiliació, acceptant finançaments escapçats i ofegats que no han durat ni vuit anys. Ell, el Pujol que va resistir dos anys i mig a la presó de Saragossa, que va sacrificar tantes coses pel país, també va acabar patint la humiliació més gran que un polític seriós pot patir: que part de la població sàpiga albirar més lluny que ell. Qui ho havia de dir? I també en clau interna de CDC: la seva acció política passada ha limitat seriosament la fiabilitat de l’actual discurs reivindicatiu del partit. Algú es pot creure Artur Mas quan demana més contundència amb el finançament, ell, alumne privilegiat de Pujol, que va signar el pacte menys contundent possible només per cercar d’ assegurar-se la poltrona de la Generalitat, demostrant que potser la prioritat de CiU, secretament, continua sent ,també, com per a en Montilla, l’administració, perquè és més senzilla i costa menys que anar-se’n a trencar els ossos a Madrid, que ser antipàtics, que no ser roquistes ?
Potser també faríem bé de començar a demanar-li responsabilitats a l’antic President: sobretot, per evitar tornar a caure en el mateix parany. A Pujol, fidel a la seva estratègia esquizofrènica de resistència i suport a Espanya a l’hora, se li han acabat les idees: el seu mètode ha donat tot el que podia donar, i per això el president ja no ens pot ajudar. Rondina, s’agita, crida i s’emprenya, però ja no ens ajuda, excepte quan diu: ‘Jo no em penso rendir’, però encara així, aquesta és una frase idealista, desprès cal trobar solucions pràctiques, cal teixir estratègies, cal canviar les coses de veritat, cal arriscar; allò que Pujol només va fer durant la dictadura – quan molts pocs, tot sigui dit, es van atrevir-. L’adulació no fa mai be’ al progrés: és un instrument pels conservadors, els que no volen que tremoli res, els que no volen que les noves generacions empenyin més lluny, els que volen un país amb el cor engabiat. Per sortir-se’n, necessitem començar a veure i examinar les dues parts del problema: que l’Estat ens vol collar, segur, però també que per no deixar-nos collar hem de canviar, d’una vegada per totes, de llenguatge, de tarannà, de tàctica, d’estratègia.
CDC era també, o hauria pogut ésser, Trias Fargas: sovint ens demanem com seria ara Catalunya si l’hagués governada una persona com ell, segurament més arrogant i elitista, però també molt més sincera i adversa a les perilloses harmonies estabilitzadores, i que ja parlava dels vertaders problemes del país fa 50 anys ( Balances fiscals, ara de moda pel gran públic: com costa sovint d’arrossegar la població cap a les evidències !)
Hem de tornar-nos més agressius, més contundents, i després, més optimistes. I molt important: assegurar-nos que continuï havent-hi radicals –les CUP, Carretero, els sectors menys institucionalitzats d’ERC-, que possibilitin que les coses continuïn bellugant-se, sota pressió. La història no seria possible sense els radicals.
D’altra banda, no creiem que l’actuació del PSC sigui millor o equiparable a la de CDC. CDC, potser també per culpa de la seva estratègia, va haver de lluitar sempre sola per aconseguir millores: pensem que haurien pogut fer molt més, però tractant-se d’una formació amb molts conservadors tremolencs enfront de la inestabilitat i amb un votant sovint massa prest a abandonar reivindicacions per no deixar de vendre cap ampolla a l’Estat, i valent-se només de la seva força relativa a Madrid, ha anat construint en positiu, i rarament cap enrere, com els crancs. No podem dir el mateix del PSC, aquest partit que podria llençar ultimàtums silenciosos al PSOE i collar-lo fins a agenollar-lo, però que té por, té por de saber qui és català i qui és espanyol a Catalunya, te’ por de perdre la seva gran força: la subsistència del catalanisme de fireta, el que dóna suport al Barça però té com a sistema de referència cultural l’imaginari televisiu de l’estat espanyol , i per tant no pot, en aquest moment, ajudar a nodrir la idea de país ambiciós. ERC, arriscant moltíssim, sembla controlar el PSC, augmentant la pressió tot respectant l’estabilitat, tan preuada a Catalunya: però l’estratègia se’n pot anar en orris, sinó es diu prou en el moment adequat. En política, com a la vida, la tasca més complexa és sempre saber individuar quan un excés de responsabilitat, tolerància i moderació comença a esdevenir perillós. La unitat és essencial: però si no es construeix sobre veritats, sinó més aviat sobre omissions, ocultacions i pors a preguntar, a saber de veritat, pot capgirar-se en contra i fer estralls. La demostració és que els 25 ciutadans més inútils de tots els inútils del Principat, militen en llocs prominents de les files socialistes.
Publicat per suberna 